Bon dia!!
Ahir diumenge va ser un dia llarguíssim. Ens vam aixecar ben aviat per anar amb temps a l’aeroport de Miami. No sabiem si el Flynn tornaria a tenir problemes per sortir de USA. Afortunadament vam anar molt ràpid i el vol on-time. Al arribar a Managua es notava encara més el “ritmo caribeño”, és a dir, fer les coses amb tota la tranquilitat del món. Ens haurem d’acostumar.
Al sortir ens esperava el Samuel i una de les seves filles. El Samuel és l’home que ens acull a El Rama.
Hem tingut 6 hores de viatge des de Managua fins al Rama així que l’hem conegut bastant bé. S’ha de dir que ha fet el possible i lo impossible per que no ens adormíssim en tot el trajecte. De Managua al Rama hi ha uns 300km. Tot i això podies trobar un cartell “El Rama 70km” avançar 300 metres i trobar “El Rama 71km”. No donava gaires esperances.
Vam parar 10 vegades durant el camí. La primera va ser per deixar a la seva filla. La segona parada va ser per dinar Güirilas amb quesada i crema. Las Güirilas són com una tortita de maiz cru. Com que no crec que us hagi quedat gaire clar aquí va la descripció de Google que està molt bé i una foto del Samuel amb una Güirilla. (sí, porta una gorra Fox).
En el mateix restaurant venien CD’s de música i el Samuel ens va voler comprar un per què no ens adormíssim. Quan li vam dir que voliem Reggeton ens va dir que el Reggeton es va crear a Nicaragua (només faltava que digués a El Rama). Vam sortir tot contents cap al cotxe amb un CD’s ple de música actual pensant que ja no tornariem a escoltar la banda sonora del Titanic en tot el trajecte. Però no, la música va per km’s 150km la seva música i 150km la nostra.
La següent parada va ser al mig de la carretera per comprar papayes per la seva dona. La cuarta va ser a un supermercat (sí, tenen un supermercat gegant a mig camí!) on volia comprar un altre tipus de fruita per la seva dona que està a dieta. La cinquena parada va ser per posar gasolina. La sisena va ser accidentada, al passar per un poble que estava de “festa major” la policia ens va parar al mig de la carretera. A la dreta veiem moltíssima gent en unes grades de fusta, molts borrachos i música. Estaven fent una montadera de toros: com una corrida de toros a lo Nicarguense, que no maten el toro. Total, que el toro bravo s’havia escapat i entre 7 persones i caballs estaven intentant agafar-lo. Després de 30 minuts parats veient l’espectacle se’ls hi va escapar el toro i vam poder seguir cap a El Rama. Encara quedaven 150km ven bons.
La setena parada va ser al costat d’un camp de beisbol. Estaven jugant una lliga i vam quedar-nos parats amb el cotxe al mig de la carretera i costat del camp fins que va acabar el partit. La vuitena parada va ser per canviar el CD, tocava escoltar la música romanticona de Joan Sebastian. Perfecte per ajudar al Flynn a aguantar despert. Joan Sebastian – Mi Complice y Joan Sebastian – Secreto de Amor
Portavem hores i hores i no arribavem mai al Rama… el Samuel va haver de parar a fer pipí i allà no hi ha àrees de servei sinó que pares al mig de la carretera sense warnings, fas un riu i tornes a pujar. Però encara no era la última parada. Faltava passar per casa de la seva filla a Muelle de los Bueyes.
Amb totes aquestes hores vam aprendre molta cultura i historia de Nicaragua. Cada poble té un nom amb una historia darrera, si acaba amb “tepe” vol dir que és un poble elavat i “apa” baix. Els “baches” de la carretera (que n’hi ha molts) es diuen bulgarment “policias acostados”. I com això molts més!
Al arribar el Rama ciutat vam donar una volta pel centre per ubicar-nos. Ja era de nit i no ens va servir de gaire. El Samuel havia sigut 5 anys alcalde del municipi del Rama el qual té més de 70.000 habitants aproximadament ja que inclou més de 100 comarques. Nosaltres pensavem que anavem a un poble diminut però és bastant gran. Té tres universitats, hospitals, tres radios PERÒ no tenen aigua corrent.
La casa del Samuel segurament és la més gran i luxosa de El Rama, tot i això només entrar ens va venir a rebre un ratpenat enorme juntament amb un parell de cucaraches. Ens vam distribuir en dues habitacions i us presento la meva:
El meu bany està a fora de la casa i no mola tant com l’habitació. En vermell senyalada la cucaracha i es cubells per tirar la cadena i dutxar-me.
Un cop vist el “panorama” vam portar el sopar a la Norma, la dona del Samuel que estava fent les verificaciones electorales i portava tot el dia treballant sense parar. Com no estava calent vam haver de tornar a casa a escalfar-ho. Un cop servit el sopar a la Norma vam anar a Casablanca, un restaurant a la vora del riu. (El Rama és un Port Internacional segons Samuel). Vam sopar arroz con pollo mentre veiem la final Chile – Argentina on Messi va fallar un penalti i Claudio Bravo es va lluir.
Derrotats d’un Diumenge que va començar a Miami Beach i va acabar al Rama… vam caure KO.
I com sempre… #SomriuQueLaVidaVola !!!
No Comments
Molt divertida aquesta entrada! I encara més amb la música de fons… ens hem ambientat de meravella!
No em quadren tres universitats, un hospital i que no hi hagi aigua corrent en tota la ciutat…
el que hem temia, cucarachas!!! eg.. i pots pensar com deuen ser les aranyes allà.. aig.. En aquesta dutxa nose si surts més brut que entres. Bé, em penso que ja ens ho imaginàvem.
Si, costa de creure que no tinguin aigua corrent. Però si és vital!! i més si fa tanta calor! com s'ho deuen fer a l'hospital?
Vaja viatge reina, agotador.. no has vist plantacions de tabac?
El llarg viatge desde Managua a El Rama es per fer-ne una novela, suposo que a estones divertit pero d'altres una mica engoixants. Per fi arribada a la casa del Samuel i presa en contacte amb la fauna casera, habitacions i bany ( si es pot dir cuarto de bany).
Tots estem estranyats que es pogui viura sense aigua corrent i la realitat és que si.
Anna mira la part bona del lloc, crec que em dius que el menja si que és bo, fet important,doncs aprofiteu amb el Gerard de fer be la feina i agafar experiencia.
Anims i cuideu-vos molt.